Passacaglia

Zusatztext

Després d'uns inicis autodidactes i influenciats pel postromanticisme - Simfonia núm.1 (1942), Simfonia núm.2 (1946) -, la formació rebuda de Ricard Lamote de Grignon i de Cristòfor Taltabull va encaminar Cercós cap a un cert neoclassicisme - Sonata en Si menor (1952), Simfonia núm.3 (1954) . Posteriorment, gràcies a la coneixença amb Scherchen, Xenakis i Nono, i al seu innat afany investigador i especulador va desenvolupar l'estètica que més l'ha caracteritzat on, des d'un gran respecte per la tradició i una concepció molt personal de la modernitat, abordarà propostes clarament experimentals - Sigma 24 (1960) - i aplicacions molt particulars del serialisme - Octet (1968-69), Glosses per a violoncel i piano (1972), Simfonia de cambra (1974). A partir dels anys 80, quan més aprofundeix en la recerca teòrica d'especulació serial, paradoxalment, Cercós inicia un gir estètic de tall gairebé neoromàntic...

Weitere Details